Sangre fresca publicitaria: True Blood y las transfusiones de la ficción

El artículo analiza el concepto de transmedia storytelling en su dimensión publicitaria. En cierto modo, las narrativas transmediáticas, esto es, la diseminación de las tramas ficcionales a lo largo de soportes y plataformas diversos pero sinérgicos (letra impresa, cine, televisión) fueron empleadas en primer lugar en el mensaje publicitario, obligado a transmigrar por su carencia de un soporte exclusivo y a cambio por la vocación de colonizarlos a todos. Hoy día es el producto cultural ficcional el que devuelve a la publicidad el préstamo: son los universos ficcionales los marcos más propiciatorios para el consumo, no sólo de la cultura industrial en sí, en cualquiera de sus soportes, sino de todo un rosario de marcas arracimadas en torno a la narrativa ficcional. Analizaremos en detalle este fenómeno en una teleserie norteamericana muy reciente, True Blood (HBO, 2008), todavía en emisión, y en todo el universo ficcional que orbita a su alrededor. La diferencia entre los productos culturales en sí y las piezas publicitarias encargadas de promocionarlos –como ya vio premonitoriamente Adorno- se disuelve en un continuo cross-promotional, que tiende a enmascarar también los límites entre las estrategias corporativas y las intervenciones del fan.

This article discusses the concept of transmedia storytelling in its advertising dimension. In a way, transmedia narratives, that is, the fictional plots spreading across multiple but synergistic delivery channels (print, film, television) were first used in advertising, forced itself to transmigrate due to its lack of a single and exclusive medium and in exchange to the will of colonizing all of them. Today it is the fictional cultural product that returns its debt to advertising: fictional universes are frameworks conducive for consumption, not only of the industrial culture itself, in any media, but of a whole string of brands clustered around the fictional narrative. We analyze in detail this phenomenon in a very recent American television series, True Blood (HBO, 2008), still on the air, and across the fictional universe that surrounds it. The difference between cultural products and the adverts promoting them, as Adorno already foresaw, is dissolved in an ongoing cross-promotion, which also tends to mask the boundaries between corporate strategies and fandom tactical activity.

L'article analitza el concepte de transmedia storytelling en la seva dimensió publicitària. En certa manera, les narratives transmediáticas, això és, la disseminació de les trames ficcionals al llarg de suports i plataformes diversos però sinèrgics (lletra impresa, cinema, televisió), van ser emprades en primer lloc en el missatge publicitari, obligat a transmigrar per la seva manca d'un suport exclusiu i a canvi per la vocació de colonitzar-los a tots. Avui dia és el producte cultural ficcional el que retorna a la publicitat el préstec: els universos ficcionals són els marcs més propiciatoris per al consum, no solament de la cultura industrial en si, en qualsevol dels seus suports, sinó de tot un rosari de marques englobades entorn de la narrativa ficcional. Analitzarem detalladament aquest fenomen en una telesèrie nord-americana molt recent, True Blood (HBO, 2008), encara en emissió, i en tot l'univers ficcional que orbita al seu voltant. La diferència entre els productes culturals en si i les peces publicitàries encarregades de promocionar-los, com ja va veure premonitòriament Adorno, es dissol en un continu crosspromotional, que tendeix a emmascarar també els límits entre les estratègies corporatives i les intervencions del fan.