“Jugar” amb un infant autista, li pot permetre obrir-se a l’altre? La pràctica psicomotriu, una manera especial de tractar l’autisme.

Resumen tomado de la publicación

Parafrasejant les paraules d’Ajuriaguerra –«el nostre cos no és res sense el cos de l’altre»–, Joly (2009) planteja la hipòtesi que l’autisme, en el fons, podria ser, durant tot el procés de desenvolupament, la representació del que seria el nostre cos sense el cos de l’altre, en la dimensió subjectiva, instrumental i funcional... El cos d’un infant amb autisme pot ser la seva primera diferència, la seva primera i única “presentació”. Els infants amb autisme solen mostrar discordances o un retard en el desenvolupament psicomotor. Aquesta especificitat funcional els porta inevitablement a una manera molt especial de percebre tant el propi cos, com el món que els envolta... i també a una manera diferent de percebre l’altre com a subjecte (cos i psique). Aquest article està fet a partir de les sessions filmades al llarg d’una intervenció d’ajuda individual amb un infant amb autisme, i de les relacions que he establert entre aquesta intervenció i la «taula del desenvolupament» de Haag (1995), una eina que m’ha estat molt útil en l’enfocament terapèutic de la pràctica psicomotriu. La meva intenció és mostrar com “jugar” amb un infant amb autisme, a través d’una relació de mediació corporal, li permet obrir-se a la relació amb l’altre.