Régimen jurídico de las lenguas y reconocimiento de la diversidad lingüística en el Tratado por el que se establece una Constitución para Europa

The territory of the European Union is made up of a rich and wide-ranging universe of languages, which is not circumscribed to the «State languages». The existence of multilingualism is one of Europe’s defining characteristics and it should remain so in the constantly evolving model of Europe’s political structure. Nonetheless, until now, the official use of languages has been limited to the «State languages» and has been based on a concept of state monolingualism that has led to a first level of hierarchization among the languages of Europe. This has affected the very concept of European language diversity. The draft of the treaty establishing a European Constitution contains various language-related references that can be grouped in two major categories: on the one hand, those references having to do the constitutional status of languages, and on the other, those regarding the recognition of European language diversity. Both issues are dealt with in this article. In analyzing the legal regime governing languages set forth in the draft of the constitutional treaty, we note that the draft is not based on the concept of the official status of languages. The language regulation contained in the draft of the constitutional treaty is limited in character. The constitutional language regime is based on the concept of Constitutional languages but the official status of languages is not governed by this rule. The European Constitution merely enunciates rights governing language use for European citizens vis-à-vis the languages of the Constitution and refers the regulation of the official status of languages to the Council, which is empowered to set and modify that status by unanimous decision. Because of its broad scope, this constitutes a regulatory reservation. In the final phase of the negotiation process a second level of constitutional recognition of languages would be introduced, linked to those that are official languages in the member states (Catalan, Basque, Galician, etc.). These languages, however, would be excluded from the right to petition; they would constitute a tertium genus, an intermediate category between the lan guages benefiting from the language rights recognized under the Constitution and those other languages for which no status is recognized in the European institutional context. The legal functionality of this second, intermediate category will depend on the development of standards, i.e., it will depend on the entrée provided such languages in future reforms of the institutional language regime. In a later section, the article reflects on European Union language policy with regard to regional or minority languages, concluding that the Union has not acted in accordance with defined language policy guidelines when it has been confronted, in the exercise of its powers, with regional or minority languages (or domestic legislation having to do with language demands). The Court of Justice has endeavoured to resolve on a case by case basis the conflicts raised between community freedoms and the normative measures that protect languages. Thus, using case law, the Court has set certain language boundaries for community freedoms. The article concludes by reflecting on the legal scope of the recognition of European language diversity referred to in Article II-82 of the European Constitution and the possible measures to implement the precept that might constitute the definition of a true European language policy on regional or minority languages. Such a policy has yet to be defined.

L’àmbit territorial de la Unió Europea és format per un univers lingüístic ric i divers que no s’esgota en les “llengües d’Estat”. L’existència del fet multilingüe és una característica definitòria d’Europa i ha de ser-ho també del seu model d’articulació política, en evolució constant. Això no obstant, fins avui, el règim d’ús oficial de les llengües ha quedat limitat a les “llengües d’Estat” i s’ha basat en una concepció de monolingüisme estatal que ha produït un primer nivell d’escalonament entre les llengües d’Europa. Això ha afectat la mateixa diversitat lingüística europea. El Projecte de tractat pel qual s’estableix una Constitució per a Europa conté diverses referències relatives a les llengües, que es poden agrupar en dos grans blocs. D’una banda, les referents a l’estatus constitucional de les llengües i, de l’altra, les relacionades amb el reconeixement de la diversitat lingüística europea. Ambdues qüestions són objecte d’atenció en l’article. En analitzar el règim jurídic de les llengües contingut en el Projecte de tractat constitucional vam observar que no es basa en el concepte d’oficialitat lingüística. La regulació lingüística continguda en el Projecte de tractat constitucional es caracteritza pel seu caràcter limitat. El règim lingüístic constitucional es basa en el concepte llengües de la Constitució però l’estatus d’oficialitat de les llengües no es regula en aquesta norma. La Constitució europea es limita a declarar drets lingüístics d’ús dels ciutadans europeus respecte de les «llengües de la Constitució» i remet la regulació del règim d’oficialitat lingüística en favor del Consell, que podrà fixar- lo i modificar-lo per unanimitat. Es tracta d’una reserva de regulació caracteritzada pel seu ampli abast. A la fase final del procés negociador s’introduiria un segon nivell de reconeixement constitucional de les llengües vinculat a les llengües que són oficials en els estats membres (català, euskera, gallec, etc.) però excloent-les del dret de petició. Un tertium genus entre les llengües beneficiàries dels drets lingüístics reconeguts per la Constitució i aquelles altres llengües a les quals no es reconeix cap estatus en l’àmbit institucional europeu. L’opera- tivitat jurídica d’aquest segon pla intermedi dependrà del desplegament normatiu, és a dir, de la cabuda que es pugui concedir a aquestes llengües en una futura reforma del règim lingüístic institucional.